NOTÍCIES
TÍtol de la conferència: "Bosc i Societat”
Impartida per María del Carmen Llasat, veïna de Gualba i Creu de Sant Jordi 2022
Bona tarda Sr. Marc Uriach, alcalde de Gualba, Sr. Josep Maria Duart, regidor de cultura, Dr. Martí Boada, creador de l’exposició Art de Bosc a qui tindré el plaer de presentar en aquesta xerrada inaugural. Bona tarda a totes les persones presents en aquesta sala. Moltes gràcies per convidar-me a aquest acte. Es per a mi un plaer.
Realment, quant he vist el títol final d’aquesta xerrada no he dubtat en que s’ajustaria millor a una xerrada del Dr. Martí Boada que a qualsevol xerrada que jo pugui fer. Perquè si en realitat hi ha un mestre en el coneixement de Bosc i Societat, aquest és el Martí. Disculpin, per tant, si la meva xerrada es deriva en algun moment cap a camins per a mi més coneguts i trepitjats quotidianament, deixant per la intervenció que farà el Martí el gaudir de les passejades pel bosc a les que ens emporta amb la seva narrativa nascuda de la vivència pròpia, el coneixement científic i l’amor al bosc.
Vaig tenir el plaer de conèixer al Martí quan vaig ser convidada a formar part del Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible de la Generalitat de Catalunya l’any 2010. Vaig entrar com experta en canvi climàtic i riscos naturals, però he de dir que en totes les sessions em sentia com una aprenent, delectant-me amb el coneixement dels meus companys de taula, experts en moltes altes temàtiques, intentant absorbir i interrelacionar les diferents aproximacions a les problemàtiques que allí es presentaven. Recordo també com, quan la discussió s’anava per les branques, i mai millor dit, el Martí la feia aterrar amb el seu to suau, serè i savi, enfilant el fil ecologista i el fil social i humà, per la mateix agulla. Sempre he admirat i cercat l’equilibri, i crec que el Martí és un bon exemple a seguir.
He de dir que jo també he estat sempre una enamorada del bosc i dels seus misteris. L’arbre, és el símbol universal de centre còsmic i transcendència, des de les tradicions mítiques, religioses i simbòliques més remotes i antigues fins als nostres dies. Recentment, en una estada en un hotel de muntanya vaig veure que una de les activitats que oferien es deia “dutxes de bosc” que consistia en caminar per un petit sender i anar contemplant diferents punts, tal com anava indicant una audioguia, suposo que tot acompanyat amb la convenient música celta. Evidentment es tracta d’una proposta per tornar a apropar l’esser humà, sobre tot l’urbanita, al bosc i la natura. Això em sembla molt be. Però sense entrar en l’apartat negoci, perquè hi ha que dir que l’activitat tenia un cost, em preocupa tremendament. Per tres motius.
El primer, del que sols vull fer esmenta perquè entrar a fons ens allunyaria de l’objectiu d’aquesta xerrada, es el fet de que per gaudir del bosc necessitem una activitat guiada. No vull menysprear aquest tipus d’activitat. Jo mateixa he gaudit de diferents passejades pel Montseny acompanyada d’experts, com el propi Martí, o atenent a d’altres perspectives com les de les persones que no poden veure. Em refereixo a que aquesta proposta reflecteix que un sector de la societat esta convençut de que no pot caminar sol, ni gaudir de les coses sense una guia, que pot ser el mòbil, la proposta de moda a les xarxes socials o els influencers. Quan caminar i gaudir del bosc, trobar vells camins abandonats i seguir-los, deixar-se emportar per la seva màgia o recordar comptes de dones d’aigua, es un regal del que fàcilment es pot gaudir. I qui diu caminar pel bosc ho diu de moltes altres coses que ens parlen d’una certa llibertat perduda sense ser conscients. Aquest punt, per tant, és una crida a recuperar la confiança en nosaltres mateixos i en lo que el bosc ens pot oferir.
El segon, es mirar el bosc i la Natura com servidors dels nostres interessos, i oblidar el seu valor intrínsec. El podem mirar exclusivament com productor de beneficis, com pista d’esports de muntanya, com objecte decoratiu, com una font de problemes, ...però llavors estem perdent la seva essència. El bosc ens dona fusta, ens ofereix mil i una activitats de lleure, alimenta la necessitat de bellesa, ... i això constitueix un tot. En realitat constitueix un do. Les nostres generacions passades que vivíem en i del bosc, el tractaven amb respecte, com no hi ha dubte que ho segueixin fent aquelles persones que han seguit apostant per ell malgrat les dificultats. Faig aquí una crida a mirar el bosc com un bon company de camí.
El tercer, perquè ens transmet que ens estem allunyant de les nostres arrels, que estem empobrint el coneixement del que ens envolta i ens dona vida, i com a tal, no sabem apreciar-ho. Em recorda a la coneguda anècdota d’una escola en la qual quan es va demanar als nens que dibuixessin un pollastre, van dibuixar el que veien a la carnisseria, mort i desplomat, i el que tenien al plat. Aquest desconeixement ens porta a allunyar-nos de la Natura i a no valorar la seva importància intrínseca com a llar en la que habitem i ens interrelacionem. Fins i tot estem perdent la capacitat d’entendre el seu llenguatge. No cal anar molt lluny. Sortim de Can Figueres, millor demà perquè ara es gairebé fosc, i aixequem els ulls per veure la falda del Montseny. Una gran part dels seus arbres es va assecar durant aquest estiu. Es van començar a veure taques disperses ocres i marrons quan encara ens trobàvem lluny de la tardor. ¿Què ens deia aquesta imatge? Havia mort tota aquella vegetació? O tornaria a reviure quan arribessin les pluges? Sobre això darrer, el que se és precisament el que em va explicar el Martí, i per tant li dono a ell el testimoni de la seva resposta. Però sobre el que deia el bosc, crec que tots els que estem aquí, que precisament ens uneix la seva estima, ho entenem. Els arbres morien ofegats per la calor i la set. Amb un llenguatge visual ens estaven dient que no suportaven les llargues ratxes d’altes temperatures, la pèrdua d’aigua per l’augment d’evapotranspiració i la manca de pluja. Una única mirada al bosc, això si, oberta a la seva escolta, ens estava dient tot això.
La nostra regió Mediterrània, tal com la coneixem, està acostumada a passar temporades llargues sense pluja, està habituada a sequeres i inundacions, davant de les quals s’ha desenvolupat una vegetació amb una gran resiliència. La novetat per ella es que aquesta variabilitat natural de la pluja es vegi incrementada, amb períodes secs molt més llargs i tempestes més intenses. Es possible que el Glòria, que tan de mal va fer al Montseny fos ja una mena de bestreta del que pot passar més freqüentment en el futur. Tenim ja proves de que les pluges fortes i breus estan augmentant en la seva intensitat en una part de la costa mediterrània de la Península Ibérica. També hi ha una gran evidencia de que estan augmentant les ratxes seques, i una elevada probabilitat de que augmentin més en el futur. Es la conseqüència de l’acció humana en el clima, el conegut i fins i tot extenuant, “canvi climàtic”. El nostre bosc, aquell en el que passejaven ja quan érem infants, ens està parlant. Com també ens parlen els boscos més llunyans, com els de l’Amazonia, el pulmó del món. Des de 1970 l’Amazònia brasilera que representa un 65% del total, ha perdut més de 700.000 km2 de bosc, i, solament al gener de 2022, 430 km2 de selva van ser talats, un 418% més que en gener de 2021. Això afavoreix, entre d’altres, l’extensió de zoonosis i atempta sobre les poblacions indígenes que l’habiten. A escala mundial provoca un augment de l’efecte hivernacle amb el conseqüent augment de temperatura, que a la seva vegada provoca un augment en les sequeres a la zona amazònica, i la pèrdua de més bosc, no sols en aquells regió, sinó en altres parts del món.
Hem de dir que nosaltres no ens hem d’apurar per la falta de bosc, tot al contrari. L’abandonament de les terres de conreu a Catalunya ha portat a que més d’un 63% del territori sigui actualment forestal. Si tot ell estigués en un estat de bona salut, seria un bon embornal de diòxid de carboni. Però també pot ser una gran font quan es produeix un incendi forestal. Molts de vosaltres recordareu els incendis de l’any 1994. Jo tinc la sort de poder estar treballant amb el SPIF des de fa molts anys, a fi de millorar la predicció diària d’incendis forestals, també la predicció a mesos vista, i l’anàlisi de la seva evolució i projeccions futures. Vam poder incidir en el AR5 de l’IPCC on es deia que els incendis forestals estaven augmentant degut al canvi climàtic, demostrant que a Catalunya estaven disminuint, i posteriorment, ja vam demostrar que disminuïen a gran part de la regió Mediterrani. El títol de la meva xerrada ho diu tot: societat i bosc. La societat pot destruir el bosc, però també pot cuidar el bosc. Vam demostrar que aquesta disminució era conseqüència de la millora en les tasques de prevenció i extinció (i des d’aquí vull expressar el meu agraïment més sincer a tots els voluntaris i voluntàries de les ADF). Tanmateix, està augmentant el risc d’incendis a llocs de les muntanyes on abans no arribaven i les prediccions a dècades vista mostren un potencial augment de l’àrea cremada de més del 100%. El llenguatge científic ens alerta que hem de millorar la prevenció dels incendis. La contemplació del bosc i del sotabosc, dels ecosistemes que afavoreix i protegeix, de les urbanitzacions disperses, de les activitats al bosc que han deixat la seva empremta, d’aquelles que es mantenen i tornen a ressorgir, constitueix una font de reflexió, reptes i respostes. I entre elles es troba el valor, encara no prou reconegut, de la fusta.
